Inquietuds

Sóc un home entestat a trobar quina és l'estètica que fa que homes i màquines s'entenguin. Aquesta caparrudesa va submergir-me en un grapat d'aficions en què hi ha un denominador comú: arribar al manantial de l'estètica i beure-hi amb ànsia. És possible rebutjar el que indiquen patrons i normatives, i escollir la llibertat, encara que hi hagi un risc, el risc de viure, d'assolir aquell objectiu que semblava inassumible. I la vida es percep, en conseqüència, bella i intensa.

La usabilitat de la informàtica depèn del fet que les interfícies siguin amistoses i intuïtives, i que ho siguin amb criteris objectius. Amb això no n'hi ha prou, però: cal que l'usuari les percebi realment com a amistoses i intuïtives. La clau d'aquesta percepció primmirada rau en el paisatge que ofereixi la pantalla de l'ordinador, en l'estètica, en la bellesa de les línies, en la suavitat dels sons i de les formes, en el sabor d'allò que entra de primer pels ulls. D'aquesta manera, el paisatge de la interfície, la primera imatge que de si mateixa brinda la informàtica, ha de ser una invitació temptadora. Com ara les aficions, que són invitacions irresistibles.

Travessies i paraules

Gaudeixo com un nen dels paisatges naturals, del vent que tecleja notes noves en passar entre les fulles preses i despreses, de gairell entre les línies de la natura. Que no són rectes sinó corbes, i conviden a caminar el camí de la pròpia troballa, que potser sembla el més difícil, però no ho és pas: la muntanya és un amic que interpel·la, que pregunta, que vol una resposta abans de la tornada. Sóc senderista i muntanyenc perquè no puc prescindir d'una oportunitat per veure la vida de cara, i aprofundir en la vida que porto a ciutat, i en la vida que vull transmetre.

És el buscar incessant del brollar de la vida que em fa viatjar, ara més enllà de la muntanya. Vull conèixer el missatge que transmet la bellesa immutable i immortal d'una catedral gòtica, la música del parlar forà, la textura de la pell d'ací i d'allà, l'estètica gastronòmica. Vull intercanviar experiències sota sostres universals, i assabentar-me'n, amb la pròpia experiència, del gust amargant o dolç de l'experiència dels altres. Però no tot és moviment i dinamisme corporal en la meva vida: hi ha espai per al moviment immòbil, per al dinamisme intel·lectual, per a la lectura, per a l'assaig, per a la màgia de les paraules, per descobrir com és d'inabastable el coneixement.

Música en moviment

Com a amant de les belles arts, sóc un diletant heterogeni i cosmopolita, i aquí també hi ha una cerca incessant com a denominador comú. La música, especialment la contemporània —cerebral i especulativa—, és una afició que em convida a aprendre primer i mantenir després una actitud receptiva per tal d'obtenir-ne una recompensa; aquesta actitud receptiva —que es fa palesa també durant cada acte docent— implica explorar paisatges musicals, observar colors instrumentals i deixar-se trastocar per les dissonàncies, tensions harmòniques que la música actual tendeix a no resoldre.

Luciano Berio suggerí que «voler explorar les estructures musicals fa sentir-se arquitecte». I va aprendre de Pierre Boulez que «la música no pretén expressar sentiments, sinó música»: jo m'hi apunto, perquè podem entendre la Simfonia «Pastoral» de Ludwig van Beethoven, però no podem traduïr l'experiència musical sinó a una referència a la mateixa música. Altres compositors figuren a les meves prestatgeries: Elliott Carter, Olivier Messiaen, Olga Neuwirth i Arnold Schönberg per citar-ne alguns; i altres músiques: el jazz modern, i la música de l'Índia, de l'Orient Mitjà, d'Indonèsia i del Nord d'Àfrica.

Encara que estic convençut que els silencis són eloqüents, sóc alhora un compositor ocasional, vocacional, no venal. I en aquest context de música com a vehicle o eina necessària, s'inscriu la meva afició per la dansa contemporània. M'agrada l'expressió corporal com a paraula impulsada per la música que s'evidencia en un cos en moviment. Un altre cop: el llenguatge de l'estètica, interpretar el que es diu sense paraules. Hi destaquen les expressions coreogràfiques de claredat gairebé matemàtica d'Anne Terese de Keersmaeker, i els treballs de Cesc Gelabert, ballarí de sòbria i extraordinària elegància.

Encreuament d'impressions

La pintura, l'escultura i l'arquitectura han sabut trobar lloc dins les meves aficions; i en segona línia la fotografia, el videoart i les instal·lacions. És l'estètica que busca noves formes per expressar la bellesa i la comunicació sense paraules. Encara que amb plantejaments diferents, Frank Lloyd Wright i Le Corbusier ocupen espais importants en aquest món d'estructures arquitectòniques. I August Macke, Paul Klee, Franz Marc, Wassily Kandinsky i Gerhard Richter fan la seva en l'espai d'estructures pictòriques. Penso que l'escultura del segle XX intenta donar explicacions en tres dimensions a les qüestions que planteja, en dues, la pintura. I reconec que fujo d'estudi quan caic vençut per una altra passió: la cuina. A sobre, tinc el valor de comparar-les; vull combinar textures i pintures, els sabors amb els colors... perquè, al cap i a la fi, tot és simfonia, tot ens deixa amb la boca oberta.